Ets verge? Que fuerte, que fuerte, que fuerteee!!!!

Bé, actualitzo altra vegada, perquè potser arribarà un dia que ja no sabré ni què és un blog...

En aquest text, vull incitar a que, tots aquells fans incondicionals de "Física o Química", mirin la sèrie amb una mica d'objectivitat i de reflexió, i no pas com fan la gran majoria, que es limiten a contemplar la bellesa de "figuríns" com ara el mite "Cabano" o la diva "Ruth" i així podria continuar un gran llistat...

El motiu? Bé, anem a pams.

"Física o Química" és la série de moda, el tema de l'hora del pati (de fet, no cal que sigui pati...) de molts instituts espanyols, el "boom" televisiu... En aquesta sèrie, pels que encara no la mireu (jo, també la segueixo...), tracta d'un insitut, en el qual uns estudiants una mica revolucionaris en són els protagonistes. Aquests, podríem dir que són una petita pinzellada de tot el que passa arreu, en l'entorn adolescent.

Fins aquí, tot correcte. Ara bé, el que m'inquieta, és el fet que tractin el tema de la virginitat d'una manera tan equivocada i mal encaminada de cara a l'espectador.

En dos o tres capítols anteriors, van parlar d'un noi que encara no havia perdut la virginitat. Aquest, va ser objecte d'escarni davant de tota la resta "d'amics" i va sortir tan escaldat d'aquella situació que no va tenir cap més remei que marxar de classe. Minuts més tard, tornaven a riure's d'ell al passadís de l'institut i, des dels ulls de l'espectador, aquest es veia un ésser estrany, un no-res. I la gota que fa vessar el got!: uns seus íntims amics, a esquenes d'ell, van dir-li a un altre seu amic íntim de la mateixa colla que era verge. Tota la colla desconcertada i sense saber què dir ni com reaccionar, es mostraven insegurs davant de la persona "infectada" de la virginitat!

Apart d'això, també penso que, des dels ulls d'un adolescent de 13 o 14 anys, la virginitat es mostri com una carrera, una fita, un objectiu que s'ha d'assolir abans de l'edat X, que aquesta incògnita, gràcies als cantinfles de la sèrie, ja la sabem: l'edat del Cabano, de la Ruth i companyia. D'aquesta manera, un adolescent podria pensar: Buf!, encara sort que em queden 4 anys per tenir 18 anys, 17 o els que sigui...

No sé si aquest era el propòsit dels guionistes d'aquesta sèrie; tanmateix, trobo oportú que de vegades ens mirem la televisió amb dos dits de front i no bocabadats i ullspresos, com si observéssim a la veïna del 2n 1a...

CONVIURE AMB L'HORMONA ALTERADA

Tal vegada és l’educació estipulada als centres educatius o bé la mancança d’uns “pares” que es comportin com a tals, que propicia l’estat actual d’una de les figures cada vegada més conflictives de la societat: L’ADOLESCENT.

Faig referència a aquell perfil d’adolescent (la paraula adolescent no m’ha fet gaire mai el pes, ja que sempre s’ha atribuït a una persona entre la infantesa i la maduresa, que degut a canvis hormonals, se li permet tot tipus d’irregularitats.) capaç de fer trontollar el món, quan està envoltat d’altres “revolucionaris” com ell, desconeixent el que és realment el sentit de culpabilitat i ignorant la gravetat del rebombori que ocasiona dia rere dia.

No cal dir que, a causa d’aquest desgavellament social, un gran nombre de gent, s’ha sentit amenaçada, directament o indirectament, per les persones en qüestió que, deixant-se portar per l’ instint, actuen d’una manera cada vegada més semblant a la conducta animal, utilitzant la violència com a defensa incondicional.

Podria considerar que els únics factors que provoquen aquest desori, són l’ educació a l’escola i a casa. La societat actual, però, amb un excés de llibertat tan gran, també resulta igual o més perillosa que la societat dels nostres pares o avis. Aquella, era una societat que, per exemple, tenies la confiança d’ anar a donar un tomb amb joies per les rambles; actualment si et descuides, ja t’han fotut l’entrepà a la porta de casa!

Considero, per tant, que s’hauria d’elaborar un entremig entre els dos extrems : abans i ara. Com? Meditant i sense perdre l’oremus.

L'ERROR MORTAL DEL BON CATALÀ

Compartir-la, normalitzar-la, estudiar-la acuradament i fer-ne ús.

Aquestes podrien ser algunes de les accions que ajudarien a salvar la llengua catalana. Aquesta, malauradament, penja d’un fil gairebé invisible, un fil que, si es desprèn, l’única cosa palpable serà un forat negre, un pou lúgubre, un no-res que dominarà, i si em permeteu el meu aplom i atreviment, anul·larà la llengua materna dels catalans.

Per defugir d’aquest desori, que segurament molts de nosaltres no volem ni sentir-ne a piular, anteriorment he puntualitzat l’acció “fer-ne ús” de les altres, ja que la trobo útil i d’extrema importància i és per això, que en vull fer un incís.

Quantes vegades ens ha passat allò que iniciem una conversa en castellà i llavors ens atalaiem que, o bé són catalanoparlants o l’entenen. I què me’n dieu, quan directament ja et contesten en català, perquè el pèssim accent, que mitjançant el qual alguns ens desenvolupem( dissortadament m’incloc), ens ha traït i ens ha delatat.

Per això crec que fer ús del català de bones a primeres no ens ha de suposar una feinada, hauria de ser automàtic. Aleshores sempre tenim l’ocasió de canviar-nos de “bàndol” i traduir.

Un cas curiós, i que hauríem d’utilitzar amb més assiduïtat, és a l’hora d’insultar i faltar el respecte a la gent que, encara que sempre ha estat propi de persones poc entenimentades i amb pocs recursos morals, crec que no ens arribarien a xiular tant les orelles si ens burléssim de la gent en català: Ganàpia!, Carallot!, Malapeça!, Impertinent!, Maldestre! Bé, almenys a mi no em xiulen tant...

Per acabar només cal dir que tots plegats hi reflexionem, ara bé, en català...

JA N'HI HA UN TIP!!!

Bé, després d'aquesta llarga pausa per la falta de temps, em veig obligat a escriure i donar la meva opinió sobre tot el tema de l'escassetat d'aigua, ja que crec que hauria de ser compartida per tots nosaltres.

Crec que hauríem de reflexionar-hi i canviar els nostres hàbits dràsticament i com més aviat millor perquè en aquest tema, sí que és interessant que es prenguin mesures des del govern, però també és d'allò més important que l'ús domèstic estigui regulat.

De fet, el que hauria de fer tothom és no malbaratar l'aigua, reutilitzar-la per les plantes, pel wàter ... Però el que és més indignant és que, per exemple, la canonada tan i tan popular d'aquell cas a Badalona, que resulta estar trencada des de fa uns 2 anys, tenint en compte que van constatar que cada dia es perdien 20 milions de litres, no m'entra al cap com el personal que es troba al poder, no és capaç de parar tot això i com té la cara de demanar a la humanitat que mirem d'estalviar el màxim, mentre allí es perden els litres per abastir a tot Barcelona i rodalies...

Malgrat tot, esperem que això s'arregli com més aviat millor i que cadascú es conscienciï, ja que això sí que és un tema de vida o mort. Tal vegada la resposta al tema de la canonada seria que, arranjant-la, no se'n treu cap mena de benefici, mentre que arreglant un parc, un teatre... segurament se'n treu beneficis materials que permeten quedar bé amb la humanitat, una humanitat arrelada a les coses pràctiques i gens conscienciada.

També desitjo de tot cor que no decideixin obrir les piscines de tot Catalunya, a pesar de les pèrdues de diners que es puguin generar. Hem de fer veure a la gent que, per més diners que es perdin, el valor que té l'aigua en la nostra vida, és un valor gratuït i que no el sabem apreciar, però resulta imprescindible per a qualsevol tasca que es vulgui dur a terme: córrer en bicicleta, muntar un parc d'atraccions, menjar, treballar de qualsevol ofici, fabricar tot tipus de roba... Realment, no seríem res sense una gota d'aigua.

SI TENEN ELS COLLONS D'OBRIR LA PISCINA DE BERGA, JA EM VEUREU ALS DIARIS MUNICIPALS, PERQUÈ NO TINDRÉ MÉS REMEI QUE ENCADENAR-ME PER FRENAR-LOS D'AQUESTA DESORBITAT!!!!!

Aquest text vull que sigui dedicat al Marçal, anomenat a vegades Pep Marçals, i a l'Ignacio, anomenat De Juana o Lorenzo.

Són dos paios residents a Barcelona, els quals vam tenir l'ocasió de conèixer en la 14a trobada de l'amistat a Santa Coloma de Farners, el dia 22 d'Octubre de 2005.

No cal dir que, quan venen aquí a Bèèèèèèrga (jajajajaja) s'ho passen d'allò més bé amb la nostra colla i que no és cap excepció quan nosaltres decidim anar allà a Barcelona.

Bé, però com que no estic per afalagaments i menys per 2 tius, només dir que són collonuts ( de part de tots els de Berga) i que ens hauríem de veure més sovint, malgrat les agendes tan plenes de cadascú, ja que ens acostumem a veure uns 4 o 5 cops l'any i això resulta bastant escàs.

Com podeu veure, he penjat un video de quan vam anar a acampar a Vilada juntament amb el Marçal. Espero que algun dia gravem alguna cosa eh Ignacio perquè no recordo haver gravat res de tu! Jaja. I és una mica greu, tenint en compte que el meu mòvil sembla un historial de cada membre de la colla...

Vinga, molts records i a veure si comenteu i us estreneu al meu blog!!!! Records a la família!!!!

EXÀMENS AL DILLUNS: UNA GANGA!!!

Bé, pot ser que la meva opinió que tot seguit us mostraré, sigui criticada, però la publico perquè vosaltres, si voleu, la pogueu contrastar i esberar-vos una mica .Penso que, quan algun professor ens deixa l'oportunitat de tenir un exàmen el dilluns, en comptes de un dimarts o un dimecres... és molt més convenient, ja que tenim tot el cap de setmana per estudiar.

Molts potser diran que justament és el contrari, que el cap de setmana és per desconnectar i que ni es toca el llibre per repassar la matèria... Per contra, penso que és una visió errònia de l'estudiant, ja que en el món d'aquest és prioritari qualsevol que faci referència a l'estudi.

Bé, finalitzo el text perquè ja són 3/4 de 6 de la nit i quasibé seria hora de plegar...

A causa d'una de les peticions d'un meu comentarista molt preuat, Gerard Rincón, he volgut mostrar-vos aquest video que ens relata moltes veritats amagades...

En aquest text, vull deixar clar que, no tot sobre el Pepe són flors i violes. És veritat que és tot un senyor, estudiant i treient molt bones notes; tanmateix, en aquest video podreu descobrir la vessant oculta del nostre personatge en qüestió.

El video va ser enregistrat a Roma, quan vam anar-hi pel viatge, en el qual celebràvem els 10 anys del Doctor Saló.

Sergi, Sergi, Seeeeergiiiii!

Aquest text el dedico al meu amic SERGI FERNÀNDEZ perquè vull que sapigueu que el nostre Sergi ha patit moltes bromes que ara no venen al cas explicar-les, per part de la seva colla d'amics i altre gent de Berga(sempre sense voler ferir els sentiments de ningú). Aquestes bromes s'han extès fins i tot per Banyoles i per Barcelona.

Fins i tot ell s'ha animat de vegades a fer-se-les ell mateix. Per això penso que ha tingut molta paciència i ens ha entès, que tot això que fem i que potser ho continuarem fent fins a la mort,(jaja)no és sinó per passar una bona estona i riure d'allò més.

Si mai et sents ofès, Sergi, ja saps que ens ho pots dir però que t'hauràs d'aguantar igualment, ok?:·).

Potser costa entendre de què va el text, però és que si no ets el Sergi, no ho vius de la mateixa manera...

Visca el nostre Sergiiiiiiiiiiiii!!!!!! Eh! Suposo que em faràs un comentari no , Sergi? ;·)

Una gran festa: Gràcies Miki!!!!!!!

Aquest text el vull dedicar a una gran festa, amb la qual vam celebrar l'aniversari del Miki Escànez (noms i cognoms... queda més professional...).

Ens vam reunir a casa el Miki durant la nit del seu aniversari i allà no ens va faltar de res: música, sopar, que ens va donar la seva mare per tots!!!, begudes amb els seus conseqüents efectes i sobretot vam riure molt i ens ho vam passar molt i molt bé!!!

Primerament vam començar a sopar, i immediatament la cosa es va esberar i vam posar la música alta i tot de cop vam portar un dels regals: un pastís molt i molt gros que ens va acabar d'atipar més encara! Llavors, al llarg de la nit, (no se si va ser tot amb aquest ordre però sinó, sé que em disculpareu...)el Margi, el Pont, l'Ivan, l'Edu (ja no recordo si hi havia algú més però que sigui generós i em torni a disculpar...)van tocar cançons amb lletra pròpia que parlàven del nostre protagonista de la nit. Recordo que la gent els va agradar molt les cançons i, és que ho van fer molt bé i les lletres estaven molt "currades".

El Miki va haver de passar unes proves per aconseguir els altres regals. Si no recordo malament, en una de les proves, el Miki havia d'explicar un acudit (recordo que li va costar començar però llavors tothom va riure); en l'altre el Miki s'havia de treure els calçotets sense treure's els pantalons i no va ser gens fàcil, oi que no Miki? jajaja!!!!! (finalment ho va aconseguir eeeeeeee!!!?? Noieeeeeeesssss!!!! Com cridaveu eeee???!!!!!); i en una altre el Miki havia de tocar 4 o 5 culs i havia de reconèixer quin era el del seu germà. Aquesta prova és la que ensenyo en el video penjat. Si no es veu bé, disculpeu-me però és que és d'un mòvil i clar... El va reconèixer com era d'esperar...

Finalment, en l'última prova va haver de suportar un rigurós "jo mai mai...", amb el qual es van desobrir coses mai pensades del nostre Mikelet, que no són gaire per explicar...;·).

Més tard vam ballar una sèrie de balls que no recordo haver ballat mai abans (també s'ha de dir que no sóc gaire ballador):com per exemple la dansa minué o com s'escrigui... .

Llavors vam sortir de casa el Miki i vam anar al carrer a "liar-la" i a despertar els veïns (i doncs, com s'us acut dormir durant l'aniversari del Miki!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!), encara que l'assenyat del seu germà, l'Albert, ens va avisar de que entréssim o que afluixéssim el to de veu (tot un senyor!).

Després, l'Albert Escànez i el Sergi Hinojo ens van fer una exhibició amb l'Skate, mentre altre gent parlava, els animava etc...

Abans de finalitzar el text voldria donar les gràcies a tota la família, ja que no tothom té una paciència i... i... i... una casa tan gran!!!! JAJAJAJA!!!!

* Si us hi fixeu, no he nombrat els regals, no perquè siguéssin lletjos, però és que voldria donar importància al sentiment que tots vam compartir a casa d'en Miquel.

QUE LLEVO MATERIA...

M'agradaria fer una reflexió sobre les drogues i el jovent de la societat actual ( això ha quedat com si jo fos un vellet...) ja que trobo incomprensible la forma amb que la gent tracta les drogues de tot tipus...

M'explicaré: En la societat que estem ara, trobar una quantitat de cocaïna, de haxix o de qualsevol altra substància estupefaent resulta relativament fàcil si tenim en compte que tractem substàncies prohibides i greument sancionades...

Però bé, el que realment em captiva i em preocupa és la manera que la juventut s'hi aproxima, sigui amb l'alcohol, sigui amb la marihuana etc.
És sorprenent veure com, substàncies tan perilloses i que han tingut tanta ressonància ( sigui en xerrades, en anuncis televisius, diapositives...) són tan habituals en les mans d'un ingenu adolescent, el qual decideix passar olímpicament de tot el que això li afectarà en un futur i en el present, en el seu rendiment escolar i en la vida emocional.(per no parlar del tabac, que, personalment, només una minoria de la meva colla resulten ser no fumadors.)

Jo, davant aquest panorama em pregunto: quin serà el futur del meu fill? Com ho portaré tot això per tal de prevenir-lo? I és que, com que els nostres pares, tal vegada no ho tenien tan a l'abast, potser no hi pateixen tan, però si nosaltres ho hem viscut tan estretament...

Potser que sigui una mica massa precoç, parlar del meu fill, però m'agradaria que fessiu una reflexió (consumidors i no consumidors, tots i esteu convidats) i que em fessiu arribar la vostra opinió.

Gràcies.

Per què aquest cony de títol?

Bé, el títol del meu blog pot ser que només l'entengui la gent aficionada a la gran saga del Harry Potter. Draco Dormiens Nunquam Titillandus no té un sentit literal, ja que significaria "no t'atreveixis mai a fer pessigolles a un drac mentre dorm"... com veieu, no té el més mínim sentit...

És una frase que es troba de peu a l'escut de Hogwarts, l'escola de l'afortunat mag.

Com podeu comprovar, sóc un amant de la sèrie, dels llibres, de la J.K.Rowling i sobretot de l'actriu Bellatrix Lestrange, foto de la qual podeu veure en el meu blog (sempre tan sensual, ella...aix...).

Les incògnites que l'autora revela sorprenentment de la millor manera, els noms dels personatges (Draco Malfoy)i dels conjurs (Expecto Patronum), que tenen un rerefons tan mitològic com històric i està estretament arrelat al llatí, el vocabulari amb el qual aquesta es manifesta i la complexitat i la relació de les aventures que resulten ser al final més entrelligades del que es pensa el lector realment, converteixen a l'obra del mag de la cicatriu, una incomparable i insuperable obra mestre.

Acabo amb una frase que vaig albirar amb ulls vidriosos de l'últim llibre escrit en Castellà: Vio moverse la boca de Voldemort y un destello de luz verde, y entonces todo se apagó.

INICI D'UNA NOVA AVENTURA

Bé, a causa de la meva falta de temps durant aquests dies, em trobo fent els deures i, per tant, estic obligat a ser més breu del que desitjo realment.

He començat aquesta nova "manera" d'expressar-me, no per substituir les altres formes d'expressar-me, ja que em convertiria en un ésser poc social, sinó per acostumar-me i , d'aquesta manera posar el meu primer peu en les noves tecnologies que tant em repugnen perquè no hi acabo de tenir la mà trencada en tots aquests assumptes.

Bé, espero freqüentar el meu blog, que de ben segur serà criticat (en el bon sentit i en el mal sentit també :·) ) entre la meva colla d'amics ... o no...!!

Finalitzo el meu gran inici amb una frase que l'he trobat escaient per tots aquells set-ciències que es creuen ser un pou del saber absolut.

Lo que sabemos es una gota de agua; lo que ignoramos es el océano.

Isaac Newton